La tipografia Comic Sans, dissenyada en 1994 per Vincent Connare, es va crear amb la intenció d’imitar les lletres dels còmics per al seu ús informal i en format digital. Al llarg dels anys s’ha convertit en la tipografia més odiada pels professionals del sector creatiu i sembla que peques de mal dissenyador si no dius “no home no, en Comic Sans no”. És molt probable que el 85% de les vegades sigui cert, però hi ha un 15% d’ocasions en les quals utilitzar aquesta tipografia és correcte.
Cada tipografia es dissenya amb uns objectius, i la Comic Sans per molt desequilibrada que sigui, té els seus. S’utilitzava en els missatges que enviava l’assistent Rover a l’aplicació Microsoft Bob. L’assistent era un gos animat que donava consells per a utilitzar millor el programa i per tant la tipografia havia de ser agradable i fàcil de llegir. Si Rover hagués parlat en, per exemple, Times New Roman mai hagués aconseguit el seu objectiu. Comic Sans es va convertir així en l’alternativa a una font seriosa i elegant però llavors va arribar el problema: es va començar a utilitzar en massa per a qualsevol cosa oblidant que no és una tipografia per a un document oficial, com va fer el Dr. Bouza, ni per a parlar d’un cas científic tan important com el descobriment del Boson de Higgs.