La notícia que no té qui la doni

oct. 4, 2021 | Blog, Digital Communication

La dada es va fer pública a mig estiu, sense que s’hi parés gaire atenció. I així de bones a primeres a ningú mínimament entès li ha pogut sorprendre. Però, malgrat tot, el fet en si mateix no deixa de ser insòlit: la segona onada de 2021 de l’Estudi General de Mitjans apuntava que per primera vegada, no era la televisió, sinó Internet, el mitjà amb més penetració entre la població.

En concret, l’enquesta precisava que un 84% de la població es connecta a la xarxa, en front del 82,8% que ha consumit televisió. Que recordi, és el primer sorpasso en el lideratge des de que es fa l’enquesta. Aquest canvi en el capdavant confirma unes tendències que són força constants. En la darrera dècada, hi ha només dos suports que pugen: Internet, que ha passat del 46% a l’actual 84%, i la publicitat exterior, que ha pujat més de 10 punts, fins als actuals 77,3%. Hi ha dos altres suports que aconsegueixen encaixar la irrupció de l’smartphone amb certa dignitat: la televisió ha perdut gairebé 7 punts, i la ràdio cau de forma similar, fins situar-se en un solvent 54,5%. Per sota d’aquí, ja ho saben, l’hecatombe. Les revistes han passat de ser consumides pel 45% de la població a ser-ho ara pel 22,3%. Els diaris eren llegits per un de cada tres ciutadans el 2011, i ara amb prou feines una mica més d’una vuitena part els fulleja. O, el que és el mateix, si abans la premsa arribava a uns 14 milions d’espanyols, ara ho fa a menys de sis. I els seus suplements, millor no parlar-ne: del 16% a un irrisori 4,8%.

Bé, però aquesta no és la novetat. Si s’analitza el consum en les franges d’edat més joves, aflora alguna dada més que acaba de deprimir als diaris tradicionals (la premsa recull percentatges inferiors al 10% entre els menors de 25 anys) però -més important encara- que activa les alarmes a la televisió: la seva audiència cau per sota del 75% en aquest grup de població, quan les mateixes generacions a Internet assoleixen la virtual totalitat (97%).

Per primera vegada, no és la televisió, sinó internet, el mitjà amb més penetració entre la població

Aquestes xifres documenten una intuïció que ja suggerien els nostres patrons de consum personals de plataformes com Netflix, Filmin o Tik Tok (xarxa que acaba de superar els 1.000 milions d’usuaris). Ja no mirem tant la tele, i de fet ja no sabem ben bé on acaba ella i on comença Internet. Una obvietat, sí, però un enorme maldecap per la publicitat i per les estratègies comercials que busquen notorietat de marca.

I les conseqüències van caient, com peces de dominó. Els anuncis de televisió tal com s’entenien, que s’enduien el tros gran del pastís, queden descol·locats a les xarxes i al telèfon. I amb els anuncis, també s’han de moure la indústria de creatius, productores i altres oficis que vivien d’explicar les històries de les marques, i que ara competeixen amb altres narratives, d’usuaris amateurs o intrusos, que amb un bon mòbil i bones idees produeixen peces que arriben a audiències tant o més massives que les de tele. La inversió publicitària online ja s’endú la meitat del pressupost. 

El periodista com a figura central de narrador està essent desplaçat a papers secundaris, entre la precarietat laboral i l’abús de formats de comentari

Però les conseqüències no només venen pel pressupost, sinó també per una completa alteració dels llenguatges dominants. En efecte: algun dia algú haurà d’explicar bé l’impacte que aquest sorpasso està tenint en els gèneres informatius, d’una banda, i en el llenguatge publicitari, de l’altra. En el primer cas, el periodista com a figura central de narrador està essent desplaçada a papers secundaris, entre la precarietat laboral i l’abús dels formats de comentari; i, en paral·lel, emergeixen especialistes des de tots els racons de la societat, a través de les finestres de YouTube, Tik Tok o la que sigui, que generen audiències d’enorme valor i altament fidelitzades. En el segon cas, la comunicació orgànica a xarxes aconsegueix, de carrer, un impacte proporcionalment molt millor que una publicitat que replica el llenguatge televisiu, que només per excepció li roba algun minut a l’usuari quan navega.

Però, acostumats com estàvem, a que les històries tinguessin al periodisme com a narrador, ara trobem que tota aquesta història que acabo d’explicar és una notícia que encara busca qui la doni. Als mitjans tradicionals, donar-la, gaire gràcia no els fa, aquesta notícia de narrar la seva entrada a l’avantsala dels llibres d’història.

 

Marc Argemí

Marc Argemí

Soci fundador- CEO